|
Estem vivint en un aterridor i emocionant moment històric. Arreu al nostre voltant hi ha signes de canvi en els paradigmes: Sorgeixen acampades d’ocupacions, disturbis als carrers, cada vegada més ira per la cobdícia dels que estan en la part superior de la piràmide financera. Les nostres certeses semblen esfondrar-se juntament amb les nostres economies i els nostres ecosistemes.
Viure a través d'un col·lapse és una experiència estranya. Potser el més estrany és que ningú vol admetre que és un col·lapse. Els resultats de mig segle de “creixement” alimentat pel deute s'estan convertint en una cosa impossible de negar convincentment, però tot i que les economies i les certeses segueixen enfonsant-se, els nostres líders designats valentament mantenen la línia. Els polítics – que supervisen l’esfondrament del sistema i sempre ens han dit que no hi ha altra alternativa - no tenen res a dir. Ni tampoc la majoria dels economistes. Davant d'això, la gent està buscant en altres llocs la recerca de respostes. Un lloc digne de mirar és la treball gairebé oblidat d'un pensador polític que va predir fa quatre dècades perquè podíem arribar a aquest punt.
La crisi que s'està reproduint en l'escenari mundial és una crisi de creixement. Una crisi no provocada, com regularment se’ns diu, per massa poc creixement, sinó per massa. Els bancs han crescut i s’han fet tan grans que el seu col·lapse podria enderrocar l’economia mundial en la seva totalitat. Per evitar això, han estat rescatats amb quantitats enormes de diner públic, i això al seu torn està portant les crisis socials als carrers de les nacions occidentals.
La Unió Europea ha crescut tan gran i tan inexplicable que amenaça amb esfondrar-se sobre si mateixa. Les corporacions han crescut tant que estan aclaparant les democràcies i construint una plutocràcia mundial per servir als seus propis interessos. L'economia humana en conjunt s'ha tornat tan gran que ha estat capaç de canviar la composició de l'atmosfera del planeta i precipitar un esdeveniment d'extinció massiva.
Un home que no s'hagués vist sorprès per aquesta crisi de grandesa, d'haver viscut per veure-ho, hauria estat Leopold Kohr, que té un bon reclam per ser el pensador polític més important que la majoria de la gent mai ha sentit parlar. Probablement els lectors d'aquesta revista (Resurgence) estaran millor informats: Kohr va ser un dels intel·lectuals fundadors de “Resurgence” i del més ampli moviment verd, i un dels principals inspiradors d’E.F.Schumacher. Però ell no tenia un ampli grup de seguidors. A diferència de Marx, ell no va fundar un moviment global o inspirar revolucions. A diferència de Hayek, no va reescriure les regles econòmiques del món modern.
Kohr va ser un home modest, autocrític, però aquestes no són les raons per les quals les seves idees han estat ignorades pels motors i pels fils en el mig segle transcorregut des que es varen
produir. Ha estat ignorat perquè no omple els egos dels famolencs de poder, ja siguin revolucionaris o plutòcrates. De fet, tot el contrari: el missatge de Kohr és un desafiament directe a les mateixes. "Allà on alguna cosa va malament", va insistir, “hi ha alguna cosa que és massa gran".
Kohr va néixer el 1909 al Localitat austríaca de Oberndorf. Aquesta infància de poble, juntament amb el seu estudi crític de la teoria econòmica i política a la London School of Economics, la seva experiència de les ciutats-estat anarquistes durant la Guerra Civil espanyola (que va cobrir com a reporter de guerra), i el fet que ell va fugir d’Àustria després de la invasió nazi, va contribuir a la seva creixent sospita del poder i els seus abusos.
Instal·lat als EUA, Kohr va començar a escriure el llibre que definiria el seu pensament. Publicat el 1957, The Breackdown of Nations (avui publicat per Green Books) va suposar el que en aquell moment era un cas radical: que els petits estats, les petites nacions i les economies petites eren més pacífiques, més pròsperes i més creatives que no pas les grans potències o superestats. Era una reivindicació que va ser tan fora de moda, com era impossible fer. Aquesta era l'alba de l'era espacial - una època de molta confiança en el destí de la humanitat, progressiu, basat en el gigantisme i alimentat per la tecnologia. Complimentats pensadors polítics parlaven en tota seriositat de la creació d'un govern mundial com la següent pas cap a la unió de la humanitat. Kohr estava a les antípodes respecte aquest estat d'ànim dominant. Més tard va comentar secament, que els seus crítics “Menystenien les meves idees en referir-se a mi com un poeta".
Kohr defensava que no era que els problemes de la societat fossin causats per les formes particulars d'organització social o econòmica, sinó per la seva grandària. El socialisme, l'anarquisme, el capitalisme, la democràcia, la monarquia - tot podria funcionar bé en el que ell anomena l’escala humana: una escala en què la gent podia jugar un paper en els sistemes que regien les seves vides. Però un cop arribat al nivell dels estats moderns, tots els sistemes es converteixen en opressors. Canviar el sistema, o la ideologia que reclamava la seva inspiració, no impediria l'opressió - com totes les revolucions ha demostrat -, perquè "el problema no és la cosa que és gran, sinó la grandària en si mateixa."
Basant-se abastament en la història, Kohr va demostrar que quan la gent té massa poder, sota qualsevol sistema o sense cap, n’abusa. La tasca, per tant, era la de limitar la quantitat de poder que qualsevol individu, organització o govern pugui tenir a les seves mans. La solució als problemes del món era, contra-intuïtivament, no pas més unitat, ans al contrari, més divisió. El món ha de ser dividit en Estats petits, més o menys equivalents en grandària i poder, per poder limitar el creixement i per tant la dominació de qualsevol unitat. Els estats petits i les petites economies eren més flexibles, més capaços de capejar les tempestes econòmiques, menys capaços de lliurar guerres serioses i més responsables davant seva gent. No només això, sinó que eren més creatius.
En una gira llampec per l'edat mitjana i per la primerenca edat moderna d’Europa, The Breackdown of Nations fa un entretingut i persuasiu treball per convèncer el lector que moltes de les glòries de la cultura occidental, des de catedrals fins grans obres d'art, passant per innovacions científiques, van ser, de fet, el producte dels petits Estats.
La lectura de The Breackdown of Nations 50 anys després és per meravellar-se de la capacitat de predicció del seu autor. La grandària, va predir Kohr, només podia conduir a més grandària, perquè "tot el que creix més enllà de certs límits comença a patir el problema incontenible de proporcions immanejables". Més enllà d'aquests límits, es veu obligat a acumular més el poder per gestionar el poder que ja tenia. El creixement es torna cancerós i imparable, fins que queda solament un punt final possible: el col·lapse.
Ara estem arribant ràpidament al punt on Kohr va advertir fa més de mig segle: el punt en què "en lloc de que el creixement serveixi a la vida, la vida ha de servir el creixement, pervertint el veritable propòsit de l'existència". Tenim a sobre la “crisi de grandària" de Kohr, i com era d'esperar, estem furgant per afrontar amb més del mateix: més estretes unions fiscals, més estreta governança global, un major creixement econòmic. Gran, pel que sembla, és tan bell com sempre als que tenen la difícil tasca de mantenir la màquina del creixement en marxa.
Això no ens ha de sorprendre. No va sorprendre Kohr, qui, a diferència d'alguns dels seus crítics utòpics, mai va confondre el desig de canvi radical amb la probabilitat que realment estès passant. En el seu lloc, la conclusió pessimista però refrescantment honesta de Kohr va ser que, igual que una estrella moribunda, el sistema global gegantí faria la caiguda final sobre si mateix i tot el cicle de creixement començaria de nou. Però abans que ho fes, "entre les edats de gel intel·lectuals de dominació de les grans potències", el món es convertiria en "petit i lliure una altre vegada".
|
