Ecologisme: bases teòriques

EL "DESENVOLUPAMENT" ES PERILLÓS: CRITICA AL "DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE"

Si be el camí cap una societat sostenible pot ser valuós a l'hora d'ensenyar nos com refer el mal camí en el qual s'han ficat les societats que han arribat a un grau més o menys considerable de sobredesenvolupament, el que no és tan segur és que aquesta via sigui l'únic camí que meni a viure bé i en harmonia amb els sistemes naturals.

Quan comencem a constatar que les societats que s'han autobatejat com "desenvolupades" generen les grans desigualtats existents avui al nostre planeta, les greus crisis ecològiques globals i locals que pateix la Terra, la destrucció de cultures mil·lenàries amb tot el seu bagatge de saviesa acumulat al llarg dels temps, el malbaratament dels bens comuns que la Terra ens ofereix per a gaudir ne i satisfer les necessitats humanes,..... ens anem donant compte que "desenvolupament" significa el sacrifici del medi físic, de la solidaritat, de les costums tradicionals, de les creences ancestrals, etc.

Veiem que el "desenvolupament", tot i prometre l'enriquiment material per a tothom, es tradueix sempre en una progressiva modernització de la pobresa per a la immensa majoria de la població de la Terra.

Com molt encertadament ha dit Ivan Illich:

"La majoria de les desgracies causades per l'home des del càncer i la ignorància dels pobres, fins l'apilonament de masses humanes als suburbis de les ciutats i l'enverinament de l'aigua, l'aire i els sòls són un subproducte de les institucions de la societat industrial, que en principi estava destinada a protegir del medi a la persona, a millorar la seva situació, a augmentar la seva llibertat. En transgredir els límits que la Natura i la Història imposen a la persona humana, la societat industrialista ha engendrat malalties i sofriments,... i això en nom de l'eliminació de les malalties i dels sofriments!".

"Desenvolupament" i "recursos"

Al llarg de molts mil·lennis la humanitat ha anat aprenent a viure sense cap mena de "recurs", sense cap necessitat de "desenvolupament". La humanitat tenia a la seva disposició aliments, aigua, escalfor, coneixements, materials,.... per a satisfer les seves necessitats.

Mai la humanitat havia tingut "recursos" fins que es va inventar aquest terme en temps moderns.

Al començament de la Revolució Industrial era usual definir un "recurs" com "tot allò que la Terra rep de la nostra mà i que ella, més o menys, retorna amb escreix". Era aleshores una paraula emprada per a descriure els regals presents bescanviats entre la humanitat i la Terra, és a dir, els béns comuns.

L'industrialisme va canviar tot això, i va arribar a associar la paraula "recurs" amb la riquesa de les nacions.

Ja l'any 1870 es podia llegir en els diccionaris: "parlant de recursos naturals d'un país ens referim als minerals continguts a les mines, a les roques de les pedreres, a la fusta dels boscos,....". Potser aquesta va ser la primera vegada que es feia servir la paraula "recurs" en el sentit amb el qual s'ha universalitzat al llarg del sorgiment de la civilització industrialista.

Avui la major part dels diccionaris defineixen "recurs" com: "la riquesa col·lectiva d'un país o els seus mitjans per a produir riquesa" o bé com "qualsevol cosa que es pot transformar en diner".

Transformar el món natural i convertir lo en diner ha esdevingut l'obsessió de l'industrialisme.

La transformació dels regals presents mutus entre la humanitat i la Terra els béns comuns en mercaderies sense vida, rebatejant-los com a "recursos", és molt més que un simple canvi de llenguatge. Els béns comuns de la Terra esdevenen recursos com una part d'un procés de privació dels Drets de la Natura, ja que considerant la Natura com posseïdora d'uns drets que limiten o restringeixen les maneres com la gent usa aquests béns, s'impedia de fet la seva explotació, en el sentit industrialista del terme.

Això era així, i com que tot tipus de regal present implica reciprocitat entre qui dóna i qui rep, també implica respecte mutu i obligacions compartides. Tota forma de regal present implica un donant al qual el destinatari ha de reconèixer i ha d'agrair.

Aquestes qüestions de consciència i de cortesia desapareixen quan els béns comuns de la Terra es consideren "recursos". Els "recursos" solament existeixen com a riquesa potencial i poder.

D'aquesta forma la paraula "recurs" ha servit per despullar a la Terra dels seus drets!. I així cada vegada més i més parts del món assumei¬xen un nou status: són desmembrades i separades del seu context local i són rebatejades com a "recursos".

I no solament això, sinó, què ocorre quan les accions, les coses, les persones,.... són definides com a "recursos"?. Òbviament adquireixen importància perquè se les considera "útils per un propòsit més elevat". Aleshores ja no compten pel que són, sinó pel que poden arribar a ser. Així són despullades de la seva pròpia dignitat i poden ser utilitzades per a qualsevol ús futur.

Un "recurs" és, doncs, quelcom que no té valor fins que no se n’ha fet alguna cosa, ja que qualsevol que sigui el seu valor intrínsec, aquest valor s'esvaeix sota el clam d'interessos superiors.

D'aquesta manera i al llarg de més d'un centenar d'anys, la paraula "recurs" ha estat emprada per observar o contemplar el món com un "input útil per a la producció industrial". Així..., es mirava el Bosc i es veia fusta, es miraven les Roques i es veien minerals, es mirava el Paisatge i es veien urbanitzacions, es miraven els Rius i es veien embassaments, es mirava la Gent i es veien "recursos humans".

Anomenar una cosa com "recurs" significa posar lo sota l'autoritat de la producció industrial. Així figura en els llibres de la comptabili¬tat nacional o estatal, on es mesurarà i on es valorarà.

El que constitueix un "recurs" és la capacitat d'augmentar el Producte Nacional Brut, el dit PNB. Dir "recurs" a una cosa és fer la disponible de ser explotada per l'interès nacional o estatal (via producció industrial).

Per una altra part, mai no hi havia hagut societats "desenvolupades" fins que Harry Truman va inventar la paraula (10 gener 1949). Fent això definia com "subdesenvolupada" la immensa població de la Terra i, per tant, creava la "necessitat de desenvolupar se" a imatge i semblança d'aquella societat que s'autobatejava com "desenvolupada".

El "desenvolupament" promet l'alliberament del regne de la necessitat, mitjançant la transformació del que és "comú" (és a dir, els béns comuns) ens "recursos", en "mercaderies" que s'utilitzen per satisfer les sempre creixents "necessitats" que tenen les societats que caminen per la via del "desenvolupament".

Des que Truman va definir el "desenvolupament", les teories per a fer lo possible s'han anat succeint una darrera l'altra. Totes elles tenen en comú: a) una fe absoluta en el fet que la tecnologia ens alliberarà de totes les coercions que limitaven les civilitzacions del passat i b) la certesa bàsica que la societat moderna ha d'"avançar", ha de "progressar".

Però davant la destrucció de la capa d'ozó, de l'escalfament global de l'atmosfera, de les pluges àcides, de la desertificació, de la desforestació, de la contaminació dels oceans, de l'escassesa d'aigua potable, de l'acumulació de residus tòxics i radioactius, és fa intolerable pensar que el creixement tecno-industrialista sigui realment un progrés.

Davant l'evidència d'aquestes greus amenaces i perills que ens toca afrontar, la crida a una acció urgent i responsable, que sempre s'havia anat retardant, ja no podia retardar se més. Així sorgeix l'anomenat "desenvolupament sostenible".

L'abundor es converteix en escassetat

La recent història de la humanitat es podria resumir en el procés en què l'abundor ha anat desapareixent i l'escassetat s'ha anat generalitzat.

Fins fa poc temps es podia dir que el gran cicle de l'evaporació, condensació i precipitació reomplia les nostres fonts d'aigua, però la sobre explotació dels aqüífers per regar (fa baixar el nivell freàtic) i la pol·lució de la indústria (enverina les aigües) han convertit l'aigua en un be escàs.

Des de temps immemorials, legions d'insectes, cucs i microorganismes han renovat els sòls, però els pesticides els enverinen i la sobreexplotació de terres marginals accelera l’erosió. El mateix passa amb les precipitacions (en disminuir els boscos), la radiació solar (en disminuir la capa d'ozó), la temperatura (escalfament global de l'atmosfera).

L'abundor ha anat esdevenint escassetat a mesura que la producció industrial i agrícola s'ha anat intensificant i generalitzant a tot el globus.

Paral·lelament, a mesura que la població creix i es volen reduir les desigualtats, cada vegada més persones demanen el seu dret a l'ali¬ment, l'aixopluc, l'energia, la cura de la salut. També es veu com les economies malmeten el seu potencial per cobrir les demandes, esgoten els béns comuns, arruïnen el medi natural i disparen els costos. Els mitjans a l'abast disminueixen, mentre les necessitats esdevenen més i més urgents.

Per exemple, cremar els combustibles fòssils, fa que desaparegui en breus instants allò que ha tardat milions d'anys en formar se. També sobrecarrega l'atmosfera amb CO2 i altres pol·luents (SO2, NOx,..). A més, ja avui està demostrat que cremar los en centrals tèrmiques convencionals és més car (econòmicament parlant) que invertir en ús eficient de l'energia.

Un altre exemple. El mal ús dels subministraments d'aigua, priva als éssers vius d'un be bàsic per a la seva sobrevivència, pol·lueix les reserves vitals d'aigua que hi ha a la Terra per molts anys a venir i fa que els nous subministraments siguin cada vegada més cars.

I la identificació creixent de la bona vida amb la disponibilitat de béns materials amenaça la mateixa sobrevivència. Per tant, gestionar allò que ara reconeixem com a escàs i que una vegada va ser abundant, crea la base per un nou tipus de manegament. Per fi es reconeixen unes limitacions ambientals. Però hi ha el perill que tot es redueixi a un manegament eficient dels recursos. Si abans es tractava de maximitzar la producció, ara es tractarà d'optimitzar la.

"Desenvolupament sostenible": no s'estarà sostenint el "desenvolupament"?

Hi ha dues formes de fer front a una demanda creixent amb mitjans insuficients: a) reduint la demanda de forma intel·ligent, b) arranjar se diligentment amb el que es disposa.

El "desenvolupament sostenible" posa l'èmfasi en la segona opció, però negligeix la primera. I des d'aquesta perspectiva, la societat conti¬nua posant la producció al capdavant del seu rànquing de valors, ja que se cerca la bona vida mitjançant l'expansió i l'acceleració de l'entramat econòmic, ara "eficient", gestionat pels "experts" en "desenvolupament sostenible".

Com que no es qüestiona la posició predominant de l'economia en el si de la societat, implícitament se suposa que totes les cultures del món han de convergir en un uniforme desig de més producció material. I aquest prejudici obstrueix el camí per explorar a fons vies per dur a terme una política d'autolimitació intel·ligent que tendeixi a adaptar el nivell, el volum, l'estructura i la velocitat de la producció i del consum a les fites de la societat. Així s’aconsegueix crear la impressió que qualsevulla societat menys professionalitzada, menys accelerada, menys intensiva en mercaderies, etc., és inherentment deficient.

El que diferencia el "desenvolupament" clàssic del "desenvolupament sostenible" és el reconeixement dels límits ambientals de la producció, però el que el lliga a la concepció del món tecno industrialista és la seva fallida a l’hora de reconèixer límits culturals al predomini de la producció, límits culturals que relativitzen i fan menys important la producció i per tant mitiguen la pressió ambiental.

Des d'una altra perspectiva, evidentment no econòmica, les coses sovint tenen un significat que les fa resistents a una disponi¬bilitat il·limitada. Heus ací alguns exemples per il·lustrar ho.

A molts poblats hindús hi ha, a vegades, un arbre sant o un bosquet sagrat que són intocables. Ancestralment s'ha cregut que els deus habiten a la seva ombra. Tallar los per a fusta significa privar al poblat d'una enorme protecció.

A les Illes Hawaii, des de temps immemorials, els aborígens que les habiten consideren sagrats determinats paratges boscosos. Actualment s'estan devastant, amb una gran oposició de la població local, per "aprofitar un recurs" jacent al subsòl: la calor de la Terra. No fa massa temps una central geotèrmica, construïda en un d'aquests paratges sagrats, va ser destruïda per una erupció volcànica. Els aborígens ho consideren la reacció lògica de la Mare Terra.

Des de Bolívia fins a l'antiga Alemanya, les mines han estat considerades úters de la Mare Terra, on els metalls creixen en una lenta gestació. Entrar en aquest món subterrani amb els seus misteris, vol dir travessar el llindar d'uns dominis que no pertanyen veritablement a l'home. Fer ho requereix responsabilitat i cura, alhora que la celebració de rituals per demanar generositat a la Mare Terra.

La cooperació de la Natura també era sol·licitada pels aborígens nord-americans quan anaven a caçar. Per ells, els animals no eren considerats cacera per ser matada. Calia convèncer als animals, mitjançant un diàleg de ritus i oferiments i calia també presentar los als caçadors. Es clar que, per ells, la cacera era un bescanvi entre animals i homes, governat per l'amistat, la coerció o l'amor, igual que una relació humana ordinària.

Resumint, es pot dir que el fet de percebre i comprendre els arbres, les roques, els animals i els rius com a éssers vius en un cosmos on cada element posseeix la seva pròpia però relacionada identitat, imposa límits intrínsecs a la seva explotació. Etiquetant los de "recursos" se’ls priva de protecció i s’obra la possibilitat de ser utilitzats, és a dir, de servir els interessos "superiors" de la producció industrial, a través de tota mena d'intervencions foranes.

Així, les diferents vies per viure una bona vida es redueixen a assolir un nivell de vida més elevat, sense malmetre la base biològica i geològica sobre la que la vida es sosté.

Si totes les societats haguessin dedicat totes les seves energies a augmentar la producció, mai s'haurien desenvolupat la diversitat de cultures amb tota la seva riquesa patrimonial. Per diverses que han estat totes les societats preindustrials, una cosa han tingut en comú: han aspirat a coses diferents que “produir per produir” i no han gastat l'excedent en multiplicar l'output productiu. Que la societat tecno industrialista aspiri a produir i a gastar el seu excedent en multiplicar la producció, encara que sigui emprant "eficientment els recursos naturals" no li dóna cap dret a imposar aquesta formula arreu del món.

Tal com diu Wolfgang Sachs:

"interpretar el món en termes de 'recursos', 'managament', 'eficiencia', etc., pot ser atractiu per 'desenvo-lupadors sostenibles', però continua promovent el 'desenvolupament' com missió cultural i continua donant forma al món a imatge d'Occident. El 'desenvolupament sostingut' no solament proposa noves estratègies sinó que diu a la gent com hem de veure la natura, la societat i les seves pròpies accions. Quant més adaptat pel món sigui aquest llenguatge, més difícil serà veure la Natura en termes de respecte i no de 'recurs', la societat en termes de bé comú i no de producció i l'acció en termes de virtut i no d'eficiència. Concloent, el 'desenvolupament sostenible' tot promovent el sosteniment de la natura, erosiona el sosteniment de les cultures, i això, per descomptat, no beneficiarà a la natura."

Sostenint la diversitat de cultures

La manera com una cultura descriu el món determina com les persones el valoren i com elles mateixes viuen dins d'aquest món.

La descripció del món a base de "recursos" i "desenvolupament" ha menat a la situació actual de degradació ecològica i social i de domini absolut de l'industrialisme sobre totes les altres cultures.

Amb la consideració que cada ésser és sagrat és a dir que cada ésser (sigui humà o no humà) té un valor inherent i que no pot ser posat en un rànquing de jerarquies, ni comparat amb el valor d'un altre ésser i que el sagrat no està fora d'aquest món, sinó que es manifesta en la natura, en els éssers humans, en la comunitat i en la cultura que anem creant, és possible anar assentant les bases d'un món lliure i just per a tothom, que permeti una vida sostinguda per a cadascú, dins un medi natural i social també sostinguts.

Amb l'acceptació que cada ésser té un valor inherent, les institucions que anem creant reconeixeran i defensaran aquest valor per a cadascú: sigui una dona, un home, una persona d'edat o una criatura; sigui de pell blanca o de color; tingui salut o estigui malalt; sigui valent o tingui alguna invalidesa; visqui en una societat industrial o no; en cultures nadiues tradicionals o en països considerats enemics; sigui homosexual, bisexual o multisexual; practiqui alguna religió o no.

I aquest valor no és una abstracció, sinó que es manifesta en les oportunitats que es van donant a les persones, en les estructures econòmiques que es van creant, en la possibilitat d'alimentar el qui té gana, aixoplugar el qui necessiti casa, en donar salut i educació a tothom com un dret bàsic,..... en posar el valor sagrat de cada ésser per sobre del dret a explotar la Terra i per sobre del dret a aprofitar se del treball dels altres. En definitiva, en el reconeixement que cadascú té el mateix dret als béns comuns de la Terra i al treball acumulat al llarg dels temps passats.

No es fàcil imaginar que canvis d'aquests ocorrin fàcilment. El mateix fet que la gent s'enganxi al poder, a la riquesa o als privilegis, fa que no sigui difícil entreveure que tots en sortiríem beneficiats, a llarg termini, de compartir més equitativament. Únicament la creença en el valor immanent de tots i la comprensió que els mitjans que anem fent servir van determinant les finalitats que crearem, posen restriccions inherents sobre els mitjans de persuasió que nosaltres anem emprant.

El canvi que cal fer és alhora un canvi en les consciències i una profunda reestructuració de totes les institucions de la societat. Encara que les estructures de guerra i dominació (sobre les persones i els sistemes naturals) estan fermament atrinxerades, inevitablement canviaran, de la mateixa manera que tot canvia. I hem d'esdevenir agents d'aquesta transformació tot ajudant a fer néixer un nou món, en Pau amb la Natura i amb Pau amb les Cultures.

Font: Puig, J. (1991); L’ecologisme, Biblioteca Cultural Barcanova (7), Editorial Barcanova, Barcelona