Política Verda

EL DISCURS DEL PRESIDENT (*)

Les eleccions del 16-N (2003) es presenten com unes eleccions ben renyides. Els partits parlamentaris es tiren els plats pel cap per qualsevol cosa. Estan entestats en discutir sobre una possible reforma de l’Estatut d’Autonomia, un Estatut que es va consensuar amb els sectors socials que havien donat suport a la dictadura franquista. Aquesta Estatut, avui vigent, per una banda, deixa Catalunya lligada de peus i mans al govern de Madrid pel que fa a aspectes essencials de la vida, i que per l’altra, no conté ni una ratlla sobre com garantir la bona salut ecològica dels sistemes naturals del país (ni com regenerar aquells ecosistemes que el desenvolupisme franquista va contribuir a malmetre). Tot i que els primerencs grups ecologistes de l’època ja feien propostes al respecte, com ara: aprofitament dels bens comuns locals renovables, amb tecnologies netes i al servei de les comunitats locals, l’Estatut de Catalunya no contenia, ni encara conté, cap ni una paraula de com fer de Catalunya una societat sostenible, una societat en Pau amb la Natura i en Pau amb les Cultures.

Mentrestant la situació a Catalunya no pot ser més contradictòria. Per una banda, en el país s’ha anat agreujant la situació de dependència de l’exterior pel que fa a l’energia i a l’alimentació, i els sistemes naturals estan tocats de mort degut a dècades d’industrialisme productivista sense cap mirament ecològic, promogut pels partits de dretes i d’esquerres que han governat a la Generalitat i als municipis des de la transició democràtica: les aigües superficials i subterrànies han esdevingut inservibles, els sòls agrícoles van perdent la capacitat de suportar la vida, l’aire va essent menys respirable a les zones industrials i a moltes ciutats, es produeixen cada vegada més residus i més residus tòxics i radioactius, els boscos, si be augmenten en superfície (degut al despoblament de camp), minva la seva qualitat, quan no es cremen en els incendis que assolen el país. Pel l’altra banda, sembla que el país és cada vegada més ric (materialment parlant, és clar), encara que la riquesa no està pas equitativament repartida. Uns pocs fan molts diners a costa de malmetre els sistemes naturals, la majoria viu en la realitat virtual que es pot veure a totes les cadenes de TV i van tirant, mentre que cada vegada hi ha més persones nou vingudes per treballar en les feines que la gent del país no vol fer.

Amb un estiu en el que s’han manifestat temperatures fora de lo normal, moltes famílies han hagut de combatre el calor fent servir més energia elèctrica, ja que els habitatges s’han construït sense cap mirament pel que fa a la seva adequació energètica. A diferència d’alguns països europeus, ni el govern català, ni cap govern municipal, ni tan sols ha adoptat una política per combatre el canvi climàtic que ja es va manifestant. De l’excés de consum, acompanyat de que les xarxes de distribució d’electricitat han romàs sense canvis en la seva configuració, n’han resultat apagades cada vegada més generalitzades i de més abast arreu del país, però sobre tot a les conurbacions metropolitanes (el sistema elèctric centralitzat manifesta la seva vulnerabilitat).

Fins aquí la realitat que hem anat vivint a Catalunya. Anem a veure el que podem triar.

A les Eleccions del 16-N, mentre uns s'han renovat generacionalment per donar continuïtat al que han fet, els altres van pregonant un canvi que no s'ha vist en cap dels municipis que governen des de fa anys. Uns tercers, tenen la dèria de participar en el govern sigui com sigui. I uns quarts, es pregunten: ‘i si féssim un canvi de debò?’, quan cap canvi de debò han sigut capaços de fer en cap dels municipis on governen o han governat fins avui. I els darrers, volen donar estabilitat tot permetent que tot continuï com fins ara: transformar en diner la destrucció dels sistemes naturals, socials i culturals.

El penta-partit dominant a Catalunya, des de fa anys bloqueja, a l’empara de la llei electoral espanyola, qualsevol intent d’ampliar l’espectre d’opcions polítiques, quan un país que es vulgui considerar realment democràtic hauria de vetllar perquè el sistema electoral no impedís que les noves idees socials, que contínuament van naixent, puguin ser part de les opcions que la ciutadania pot triar. Aquest bloqueig fa que la societat cada vegada sigui més indiferent, com es demostra en l’increment de l’abstencionisme. Aquest bloqueig fa que la nostra societat camini cap el col·lapse ecològic, social i cultural.

Pot ser algun dia, un futur President de la Generalitat i el Conseller en Cap hauran de fer un discurs com el que Els Verds – Alternativa Verda dona a conèixer al llarg de la campanya electoral: EV-AV anirà lliurant per capítols un relat en el que es barreja la realitat amb una ficció realista. El relat es situa una anys més endavant (pot ser l’any 2008, o el 2012, després de les Eleccions al Parlament de Catalunya).

Que cadascú en tregui la conclusió que li sembli més escaient. I que us ho passeu be amb la lectura.

Us convidem a recrear aquest relat, doncs fer néixer una societat en Pau amb la Natura i en Pau amb les Cultures es una tasca a la qual tots i totes i som cridats. Sabrem respondre degudament a la crida?

A Catalunya, el canvi climàtic ja es va manifestant en forma d’estius més calorosos. En no haver adaptat els edificis al clima, es va fent necessari fer servir cada vegada més energia elèctrica per fer habitables els indrets on les persones viuen i treballen. En no haver adequat les xarxes elèctriques, les sobrecàrregues es tradueixen en cada vegada més apagades.

. . . . . Com a conseqüència d’una d’aquestes apagades, un dels tres reactors nuclears en funcionament a Catalunya (els tres subministraven el 70% de l’electricitat al país) va patir danys importants en el nucli, cosa que va fer que s’haguessin d’aturar, per raons de seguretat, els altres dos. Els tres van romandre inactius durant molts mesos, fins que no es varen haver fet els treballs necessaris per assegurar el seu funcionament segur, cosa que va comportar inversions multimilionàries. Mentrestant es va haver d’importar electricitat de fora del país a uns preus molt per sobre del preu de mercat. Això va comportar que moltes empreses haguessin de plegar la producció i procedir a acomiadar moltes persones. Altres empreses, unes poques, varen poder sobreviure ja que havien fet inversions en assegurar-se el subministrament d’electricitat amb sistemes de microgeneració in-situ o amb energies renovables. També es va cremar una bona part dels boscos del país, com a resultat d’haver abandonat, des de feia anys, l’aprofitament de la biomassa forestal, en benefici dels combustibles fòssils importats de fora, i d’haver-se posat de moda tenir segones residències al vell mig del bosc. Ara de cop, molta gent les havia perdut.

Però aquell matí d’entrada a l’hivern, en despertar-se, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya es demanaren quins nous trastorns trobarien al llarg del nou dia. A l’interval entre les eleccions i el traspàs de poders, les ocupacions d’empreses s’havien multiplicat. Un nombre cada cop més gran de persones treballadores acomiadades, de persones jubilades i de persones estudiants s’unien a les persones joves en atur que, des de feia temps anaven ocupant les fàbriques que s’anaven tancant, per organitzar en elles la producció ‘lliure’ de tot tipus de bens d’ús. Edificis buits havien estat transformats en espais comunitaris, en cooperatives de producció o en escoles ‘lliures’. A les escoles els alumnes començaven a introduir els seus coneixements i, amb ajut dels ensenyants o sense ella, a instal·lar sistemes d’aprofitament solar i de conreu de vegetals als patis, teulats i fins i tot als carrers, de cria de conills, de carpes, de truites, així com màquines per treballar el metall i la fusta, xarxes d’ordinadors, emissores de radio i TV lliures, etc.

Al dia següent de la transmissió de poders, els que es dirigien al treball tingueren una primera sorpresa: durant la nit, a totes les grans ciutats del país, la calçada de tots els carrers principals havia estat pintada amb línies blanques que delimitaven carrils d’ús exclusiu per autobusos, mentre que els carrers paral·lels ostentaven carrils reservats per a bicicletes i ciclomotors elèctrics. A l’entrada de les ciutats, centenars de bicicletes es trobaven a disposició del públic i nombrosos vehicles dels mossos d’esquadra reforçaven el servei d’autobusos. No hi havia venda ni control de bitllets de transport.

A migdia, el Consell Executiu de la Generalitat féu saber que havia decidit la gratuïtat dels transports i la prohibició progressiva, escalonada al llarg de dotze mesos, de la circulació de cotxes particulars que funcionessin amb combustibles fòssils a les ciutats. Centenars de línies de tramvia es crearien o serien posades de nou en funcionament a les principals ciutats del país i milers d’autobusos serien construïts i/o adaptats per utilitzar combustibles vegetals i/o hidrogen en els propers mesos. L’impost sobre el valor afegit quedava suprimit per a les bicicletes i per tots aquells vehicles que no fessin servir combustibles fòssils, alhora que es decretava una reducció del seu preu de venda d’un 25%.

Per la nit, el President de la Generalitat i el Conseller en Cap explicaren el projecte global en el qual s’emmarcaven totes aquestes mesures. Des de la transició democràtica fins ara, digué el President, el producte interior brut per habitant havia assolit u nivell comparable al d’altres països d’Europa i d’Amèrica de Nord. ‘Si, ciutadans i ciutadanes de Catalunya, gairebé hem assolit al dels països més avançats’. I afegí: ‘Doncs bé, no hi ha cap motiu per estar-ne cofois’. El President recordà els temps en que això semblava un somni inassolible. ‘Fa únicament pocs anys’, recordava, ‘els homes de progrés afirmaven que el dia en que els treballadors i les treballadores catalans tinguessin un nivell de vida com els dels països més avançats s’haurien acabat les protestes contra la globalització econòmica. S’equivocaren greument’, observà el President. ‘Ben al contrari, doncs a Catalunya com a altres països, paguem cada dia més car un benestar cada vegada mes dubtós. Experimentem un costos creixents per a satisfer necessitats decreixents. L’expansió econòmica, tan beneïda pels economistes productivistes, no ens ha pas portat una major equitat, ni una major tranquilitat, ni l’alegria de viure. Crec que hem equivocat el camí i que cal canviar de direcció’.

Així doncs, el Consell Executiu de la Generalitat havia elaborat programa per a ‘un creixement distint i una economia diferent amb unes noves estructures’. ‘La filosofia d’aquest programa’, digué el President, ‘es resumia en tres punts fonamentals’: 1) ‘Treballarem menys’, 2) ‘Consumirem millor’ i 3) ‘Integrarem la cultura en la vida quotidiana de totes les persones’.

1.- ‘Treballarem menys’. Fins ara l’objectiu de l’activitat econòmica havia estat el d’augmentar el capital per produir més i vendre més, per incrementar els beneficis que, reinvertits, permetien augmentar el capital i així successivament. Aquest procés avui toca al seu fi. Més enllà d’un llindar, només pot subsistir a condició de destruir els seus creixents excedents: ‘Nosaltres ja havíem assolit aquest llindar’, va dir el President. ‘Tan sols malgastant els nostres esforços i els nostres recursos hem pogut oferir, en el passat, l’aparença de la plena utilització de les persones i de les capacitats productives’.

D’ara endavant, seria qüestió de treballar menys, millor i de forma diferent. El Conseller en Cap oferiria posteriorment algunes propostes en aquest sentit. De forma immediata, però, el President creia necessari afirmar el següent principi: ‘Tota persona adulta tindrà dret a tot el que necessiti, tant si ocupa un lloc de treball com si no, doncs, quan l’aparell productiu ha assolit una determinada eficiència tècnica de forma que una fracció de la força de treball disponible basta per cobrir les necessitats de la població, ja no és possible fer dependre el dret a uns ingressos suficients d’una ocupació a temps complert’. ‘Hem conquerit’, digué el President, ‘el dret a un treball lliure i el dret al temps lliure’.

2.- ‘Consumirem millor’. ‘Fins ara’, continuà el President, ‘els productes que el mercat ens ofereix, són concebuts per a procurar el màxim possible de beneficis a les empreses que els fabriquen i venen. D’ara endavant, seran concebuts per portar la màxima satisfacció possible tant a les persones que els utilitzin com a les que els produeixin’.

Amb aquest objectiu, les empreses dominants de cada sector es transformaran en propietat comunitària i tindran com a objectiu proporcionar en cada àmbit un nombre reduït de models tipificats, de qualitat homogènia, en quantitat suficient per cobrir les necessitats de tota la població. La concepció d’aquest model obeeix a quatre criteris bàsics: durabilitat, facilitat de reparació, caràcter agradable del procés de producció, caràcter no contaminant i reciclable al 100% al final de la seva vida útil. ‘A partir d’ara, no es vendran els productes, sinó els serveis que ells proporcionen. Els productes continuaran essent propietat de les empreses que els posin la mercat i retornaran a elles al final de la seva vida útil, per a ser completament reciclats’, va afirmar el President.

La durabilitat dels productes, expressada en nombre d’hores d’ús, figurarà obligatòriament al costat del preu del producte. ‘Hem de preveure una forta demanda forana per aquests productes’ observà el President, ‘doncs seran únics al món’.

3.- ‘Integrarem la cultura en la vida quotidiana de totes les persones’. ‘Fins ara’, va seguir el President, ‘el desenvolupament de l’escola ha anat paral·lel al de la incompetència generalitzada. Tant és així que hem des-après a educar els nostres fills, a cuinar els nostres menjars, i a cantar les nostres cançons. Treballadors assalariats ens proporcionen menjars i cançons en conserva. Hem arribat a un punt’, subratllà el President, ‘en que els pares consideren que només els professionals titulats per l’Estat estan qualificats per educar correctament als nens i nenes. I després encarreguem a professionals de l’entreteniment que ens omplin electrònicament el temps que hem guanyat, al mateix temps que maleïm la mala qualitat dels bens i serveis que consumim’. ‘És urgent’, digué el President, ‘que els individus i els grups recuperin el poder sobre l’organització de la seva existència, del seu mitjà de vida i dels seus intercanvis. En la reconquesta i l’extensió de l’autonomia individual i comunitària radica la nostra única oportunitat d’evitar la dictadura dels aparells de l’Estat’.

El President, va finalitzar la seva intervenció, manifestant: ‘Què vol dir ser català avui a Catalunya?. Fins ara havíem pensat que la catalanitat anava lligada a la llengua que parlem. Dons bé, avui ja no es suficient. Avui, ser català a la riba del mar Mediterrani vol dir no solament defensar la llengua de les agressions que pateix, vol dir també defensar la terra de les agressions que pateix, i desenvolupar sistemes de subsistència que respectin la vitalitat i la salut dels sistemes naturals. Vol dir emprar la llengua que la terra ens ha ofert i vol dir viure i treballar respectant la terra. No reconèixer tot això i no celebrar-ho, significa estar desposseït tant de la llengua com de la terra. Vol dir, en una paraula, ser una persona des-plaçada dins de la terra catalana. I hem de treballar per què totes les persones que viuen a Catalunya no siguin, ni se sentin, des-plaçades ni pel que fa la llengua, ni pel que fa a la terra’.

El President cedí llavors la paraula al Conseller en Cap per a l’exposició del programa de canvis.

El Conseller en Cap començà enumerant una llista de vint-i-nou empreses, de les quals demanava la comunitarització. Més de la meitat es situaven en la secció de bens de consum, doncs es tractava d’iniciar l’aplicació dels principis ‘treballar menys’ i ‘consumir millor’.

‘Per concretar aquests principis’, digué el Conseller en Cap, ‘era necessari remetre’s a les persones que treballaven: a elles les corresponia reunir-se en assemblees i en grups de treball especialitzats, segons el mètode de la divisió del treball d’elaboració i de la presa en comú de totes les decisions’. El Conseller en Cap estimava oportú que les persones treballadores deurien donar-se un mes per definir, amb l’ajut d’assessors externs i de comitès d’usuaris, una gamma reduïda de models, de normes de qualitat i d’objectius de producció. Un nou mètode de gestió havia estat ja preparat per un equip semi-clandestí de l’Institut d’Estudis Catalans i d’alguns Departaments Universitaris.

‘Durant el proper mes’, digué el Conseller en Cap, ‘caldrà assegurar la producció únicament per les tardes, mentre que els matins es dedicaran a l’elaboració col·lectiva. L’objectiu que deuran fixar-se els equips de treball serà el de cobrir amb la seva producció totes les necessitats de béns de primera necessitat. La durada setmanal del treball deuria reduir-se fins a vint-i-quatre hores. Evidentment, caldrà augmentar els efectius de les empreses, però no mancaran pas homes i dones disposades a incorporar-se’. ‘Les persones treballadores’, destacà el Conseller en Cap, ‘seran a més lliures per organitzar-se de manera que cadascú podrà treballar més o menys de vint-i-quatre hores setmanals a la mateixa empresa. Tindran llibertat per ocupar dues o tres ocupacions simultànies a temps parcial, o per treballar a l’agricultura a finals de l’estiu i en la construcció a la primavera; amb la finalitat d’aprendre i exercir diversos oficis. En aquest sentit, correspondrà a les persones que treballen organitzar una borsa d’intercanvi d’ocupacions, en el benentès que caldrà prendre com a base el pagament just per vint-i-quatre hores setmanals de treball’.

‘Dues persones’, digué el Conseller en Cap, ‘deuran poder viure molt decentment amb la paga mensual, tenint en compte les facilitats i serveis col·lectius a la seva disposició. Però, ningú estarà pas obligat a auto-limitar-se. El luxe no serà pas prohibit. Ara bé, caldrà guanyar-se’l amb el treball’. En aquest sentit, el Conseller en Cap donà els següents exemples: ‘una residència secundària representa aproximadament, tres mil hores de treball. Aquella persona que en vulgui una, haurà de treballar, a més de les vint-i-quatre hores setmanals, tres mil hores en els oficis o indústries de la construcció sostenible. Mil d’aquestes hores, com a mínim, deuran ser treballades per endavant. Altres productes classificats com a no necessaris, com ara els automòbils particulars (que representen, aproximadament, unes sis-centes hores de treball), podran ser adquirits segons el mateix principi’. ‘El diner no confereix pas cap dret’, féu observar el Conseller en Cap, ‘Hem d’aprendre a valorar el preu de les coses en hores de treball’. ‘Aquest preu-treball’, afegí el Conseller en Cap, ‘disminuirà ràpidament. Així, a canvi de cinc-centes hores de treball, aviat serà possible d'adquirir tots els elements necessaris per a que una persona profana una mica manyosa pugui construir-se, per si mateixa, en mil cinc-centes hores, una gran varietat de formes d’habitatge’.

‘L’objectiu’, precisà el Conseller en Cap, seria el de suprimir progressivament la producció i els intercanvis mercantils, desconcentrant i reduint dràsticament la grandària de les unitats de producció, de forma que cada unitat de base produeixi almenys la meitat de tot allò que la comunitat necessiti’. ‘Doncs la causa de tots els mals i de totes les frustracions’, observà el Conseller en Cap, ‘rau en el fet que ningú consumeix allò que produeix, ni produeix allò que consumeix’.

Per donar un primer pas en la nova direcció, el Consell Executiu de la Generalitat havia acordat amb les empreses productores de bicicletes, ciclomotors elèctrics, sistemes solars tèrmics i fotovoltaics un augment immediat de la producció en un 30%, així com que la meitat dels productes fossin lliurats a peces, per al seu muntatge per les pròpies persones usuàries. Detallats fullets d’instruccions havien estat impresos. Així mateix, bancs de muntatge, amb tot l’aparellatge necessari, serien instal·lats sense retard en els ajuntaments, escoles, comissaries i casernes dels mossos d’esquadra, centres cívics, parcs i aparcaments públics, etc.

El Conseller en Cap es mostrà desitjós de que en el futur les comunitats de base desenrotllessin iniciatives d’aquest tipus: ‘cada barri, cada poble, cada ciutat, fins i tot cada gran edifici, deuria dotar-se dels seus tallers de creació i de producció lliure on la gent, durant el seu lleure, produís segons els seus desigs, amb una gamma d’eines cada vegada més perfeccionades, inclosos la TV en circuit tancat, les xarxes locals d’ordinadors, etc. La setmana laboral de vint-i-quatre hores i la garantia d’uns recursos suficients permetrien a la gent organitzar-se entre si per a la prestació de serveis (cura de la mainada, ajuda a les persones grans, transmissió de coneixements, etc.) i adquirir, en comú, els equipaments col·lectius desitjables.

‘Deixeu de demanar a cada moment: Què fa el Govern de la Generalitat?, què fa el govern municipal?’, exclamà el Conseller en Cap. ‘Aquest Govern té com a voluntat la d’abdicar en mans del poble’.

‘La clau de volta de la nostra societat’, prosseguí el Conseller en Cap, ‘rau en la transformació de l’educació. És indispensable que, durant la seva escolarització, tots els nens i nenes es familiaritzin amb el treball de la terra, del metall, de la fusta, dels teixits i de la pedra, l’ús de l’energia, etc. i que aprenguin història i ciències, matemàtiques i literatura, ecologia i informàtica, en relació a aquestes activitats’.

‘Després de la seva escolarització’, continuà el Conseller en Cap, ‘cadascú desenvoluparà, simultàniament, vint hores de treball social –la qual cosa li donarà dret a uns ingressos complets- i els estudis o aprenentatges de la seva elecció. El treball social deurà ser realitat en un o diversos dels quatre sectors següents: agricultura, construcció, treballs públics o higiene pública, cura de les persones malaltes, velles o infància’.

‘Cap persona estudiant-treballador’, precisà el Conseller en Cap, ‘no pot ser emplaçat a realitzar durant més de tres mesos consecutius les tasques més ingrates, com les d’escombriaire, auxiliar sanitari, manobre, . . . D’altra banda, fins l’edat de quaranta-cinc anys cada persona deurà assumir aquestes feines durant uns dotze dies l’any’. ‘En aquest país no hi haurà mai més cap pària’, exclamà el Conseller en Cap. ‘En el termini de dos anys, sis-cents vuitanta centres pluridisciplinaris d’auto-ensenyament i d’auto-aprenentatge, oberts a tothom dia i nit seran posat a l’abast de les poblacions endarrerides, de manera que ningú quedi tancat en un ofici contra la seva voluntat’.

‘Durant el seu darrer any de treball-educació, correspondrà a les persones que estudiïn i treballin alhora, apinyar-se en petits equips autònoms per dur a terme, des del principi fins al final, una iniciativa original que prèviament hauran discutit en el si de la seva comunitat local’.

El Conseller en Cap manifestà la seva esperança de que moltes iniciatives tendissin a donar nova vida a les comarques marginades o en procés de desertificació de Catalunya i a reintroduir en elles una agricultura respectuosa amb els sistemes i els cicles naturals. ‘Molta gent’, digué, ‘està preocupada perquè Catalunya depèn de l’estranger per al combustibles dels seus automòbils o de les seves indústries. En realitat, és molt més greu que depenguem de la soja americana per poder menjar carn i de la petroquímica per als conreus dels nostres cereals i llegums. Hem de recuperar la salut ecològica de les nostres terres de conreu. I ho podem fer, transformant les escombraries i tota mena de restes orgàniques en adob d’alta qualitat per mantenir la fertilitat dels sòls.’.

‘La defensa del territori exigeix, en primer lloc, l’ocupació de tots els terrenys sense conrear i la recuperació de terrenys malmesos durant els darrers anys’. Digué el Conseller en Cap. ‘La sobirania nacional depèn de la nostra capacitat per saber-nos alimentar nosaltres mateixos, . . . . Per tal motiu el Consell Executiu de la Generalitat posarà de la seva part tot allò que calgui per estimular l’establiment de deu mil persones cada any en regions en vies d’abandonament, per reintroduir i perfeccionar les pràctiques agrícoles i ramaderes respectuosos amb l’entorn (ecològiques), així com per fer possible l’aprofitament dels bens comuns locals, amb tecnologies netes i en benefici de les comunitats locals. Durant cinc anys es concedirà a aquestes comunitats eco-rurals tota l’ajuda científica i material que necessitin. Aquestes comunitats contribuiran molt més al combat contra la pobresa i contra la degradació ecològica que les exportacions de fàbriques d’insecticides, d’adobs químics o de transgènics’.

‘La defensa de la nostra autonomia’, va afegir el Conseller en Cap, ‘exigeix que siguem independents pel que fa a l’energia, igual que avui ho són països com ara Califòrnia i Alemanya. Hem de trencar en només 5 anys, els vincles de dependència amb els combustibles fòssils i nuclears que fins ara hem tingut. Les importacions dels combustibles fòssils a més d’haver-nos creat grans problemes ecològics ens han empobrit com a país. L’ús de l’energia nuclear ens l’ha enverinat radioactivament’. El Conseller en Cap anuncià el que feia anys era la demanda generalitzada de la societat, i que havia sigut promoguda pels grups d’activistes a favor de les energies netes: l’abandonament de l’energia nuclear. Per aconseguir-ho en només cinc anys, segons el Conseller en Cap, ’es potenciarà amb la màxima prioritat i posant-hi tots els recursos disponibles, la recerca i el desenvolupament de les tecnologies i sistemes per a l’aprofitament de les fons d’energia locals que cada comarca te al seu abast: totes, absolutament totes, les tecnologies i sistemes que ens permetin aprofitar les energies que flueixen lliurement per la biosfera. Volem, no només la independència energètica del nostre país, sinó també la independència energètica de totes les comarques que el conformen. Catalunya ja te l’entramat bàsic per fer-ho realitat gràcies a grups pioners que han assolit un reconeixement internacional’.

A continuació el Conseller en Cap, va enumerar quines eren aquestes fonts d’energia que havien de conduir Catalunya cap a la seva independència energètica: ‘l’energia solar (tan per donar calor, com convertir-la en fred i per fer electricitat), la força del vent (per produir electricitat en els indrets on bufa suficient vent, encara que en el passat féssim lleis que prohibissin posar aerogeneradors en paratges naturals ventats. Avui sabem com fer aprofitaments eòlics mantenint les funcions dels sistemes naturals), la força de l’aigua (desballestarem tots els macro-embassaments hidroelèctrics construïts durant la dictadura franquista i els substituirem per una xarxa de milers de mini i micro aprofitaments hidroelèctrics, vetllant perquè respectin les funcions dels ecosistemes fluvials), el potencial de la biomassa primària i residual (per fer-ne combustibles i carburants vegetals, sòlids, líquids i gasosos). Reconstruirem les xarxes comercials que havíem tingut en el passat per comercialitzar la biomassa i que amb la vinguda dels combustibles fòssils vàrem deixar perdre), el potencial tèrmic del sòl i del subsòl, de l’aire i l’aigua del mar, etc’.

El Conseller en Cap acabà les seves paraules manifestant: ‘Si Catalunya ha de ser respectada com a país, ha de posar-se com objectiu aconseguir la seva independència energètica i alimentària, i fer-ho a base d’aprofitar les fonts d’energia locals, netes i renovables i recuperar la salut dels seus sistemes naturals, greument emmalaltits pels anys de desenvolupisme sense consciència ecològica ni social, incloent la recuperació de les seves millors terres de conreu’.

El Conseller en Cap va anunciar, també que es posaria a debat i posteriorment a referèndum una proposta de reorganització territorial, basada amb el concepte de bioregions, que a Catalunya s’anomenarien bio-comarques, una manera d’organitzar un territori amb criteris culturals i ecològics, que havia sigut desenvolupat als anys 1970 a Califòrnia i que havia estat adoptat ja pels països ecològicament més avançats del planeta.

El Conseller en Cap va cloure la seva intervenció anunciant que, per afavorir la imaginació i els intercanvis d’idees, la televisió deixaria d’emetre els divendres i els dissabtes.

(*) Font: adaptació lliure a la realitat catalana d'una part del capítol 'Sept Thèses, une utopie', titolada 'Une utopie possible parmi d'autres', de l'obra de Michel Bosquet (André Gorz), Écologie et Liberté, Editions Galilée, Paris, 1977. Publicada en català a la revista DIA DE LA TERRA, nº 12, setembre 2003.