|
La pau és àmpliament reivindicada pels carrers de les nostres ciutats i pel moviment antiglobalització i pacifista. Ara bé, el que no ens queda clar és el contingut de la pau que es reclama. Per a nosaltres, els ecologistes, la veritable pau no es pot fer compatible amb la militarització i la nuclearització de l’economia i amb un desenvolupisme que declara diàriament la guerra a la naturalesa.
Als països que s’anomenen desenvolupats, gairebé no hi queda res de la “pau de la gent”. Es parla molt poc de la cultura, que sempre ha donat significat a la pau, i molt de defensar el “progrés”, que els economistes consideren que proporciona estabilitat.
D’ençà dels principis de la industrialització, la pau s’ha assimilat al significat de pax economica. Els nous moviments socials, i especialment l’ecopacifista, contraposen, però, aquest monopoli a la pau del poble. La pax economica equivaldria a allò que Ivan Illich, el pensador crític de l’industrialisme, va qualificar com a “monopoli radical” que fomenta el centralisme i l’autoritarisme. Per trencar aquest monopoli, Illich va suggerir la desvinculació de la pau i el desenvolupament.
Tanmateix, des que s’establiren les Nacions Unides, la pau ha anat de bracet amb el desenvolupament. Milions d’éssers humans i refugiats ecològics s’han vist obligats a sacrificar la seva autonomia a conseqüència dels plans decidits per tecnòcrates , multinacionals i banquers que promouen una globalització econòmica. La pax economica ha acabat motivant constants guerres per al control dels recursos energètics i ha esdevingut una amenaça permanent per a la “pau de la gent”.
La pax economica faculta a una nova elit militar per decidir les formes de consum i de vida de milers de milions de persones incapaces de proveir-se i que són dependents per sempre del model energètic que se’ls imposa. És aquesta una pau que exalça al productor i degrada al consumidor. Classifica com a “improductiu” el qui subsisteix i l’autònom com a “asocial”. Les cultures autòctones i tradicionals són considerades “subdesenvolupades”
S’escriuen llargs estudis i es pronuncien molts discursos sobre els avenços que hem fet gràcies al progrés industrial. Hem avançat, però, amb autosuficiència? La “pau medieval” protegia els bous i el gra, salvaguardava la sitja d’emergència i la llavor en temps de collita. El conflicte entre senyors feudals escudava la utilització dels valors del medi comunal d’una interferència violenta o destructiva; assegurava l’accés a l’aigua i a la prada, als boscos i al bestiar, a aquells que no tenien altres mitjans de subsistència.
La pau dels estats-nació, contràriament, s’orienta envers un consum de mercaderies estratègiques que alimenten l’economia global i la maquinària de guerra. Si en la societat preindustrial la pax populi havia protegit l’autonomia i el medi ambient, la pax economica protegeix la producció però agredeix la cultura del poble. La pax economica , que ha cercat els promotors de la guerra a l’Iraq, promou la violència contra el medi natural i manlleva els drets dels pobres a usar el territori per a la seva supervivència. El desenvolupament, tal i com ha evolucionat, ha significat una violenta exclusió dels qui volen viure sense haver de dependre del consumisme energètic.
Hi ha molta gent que ha sobreviscut en pau fins que el desenvolupament els ha violentat. Thor Heyerdahl, el malaurat antropòleg de la Kon-Tiki, explicava que els àrabs dels aiguamolls entre l’Èufrates i el Tigris van viure en pau durant cinc mil anys. Mai no es van ficar en guerres fins que Saddam Hussein els va assecar els aiguamolls per extreure’n petroli. El mateix ha succeït, per exemple, amb els indis maputxes a Xile, fins que ha arribat Endesa amb els seus macroprojectes hidràulics, o amb els indígenes de Bolívia, Nigèria, l’Equador, Camerun o Colòmbia, afectats per les activitats de Repsol, Shell, Texaco, Exxon, BP o Elf.
Dir “no” a la guerra a l’Iraq ha estat, per als qui defensem una ideologia ecologista, dir “no” a un model energètic i de desenvolupament que ens porta inevitablement al conflicte. És també optar per un desenvolupament basat en les energies renovables i descentralitzades, en l’austeritat i l’estalvi. La pax economica que vindrà després d’aquesta guerra continuarà destruint inexorablement la subsistència dels pobles afectats. Cal un altre tipus de pau que no es vinculi amb una economia i una ciència al servei de l’armamentisme i el productivisme. La troballa d’aquesta pau és el repte més gran que tenen avui els investigadors, els historiadors i els polítics que volen servir al poble.
Santiago VILANOVA, portaveu d’Els Verds-Alternativa Verda
|
