|
Els lobbies del formigó i de moure capitals han tornat a la càrrega amb les macro-obres hidràuliques: no solament nous embassaments i nous transvasaments a les zones rurals, sinó també macro-diposits de retenció d’aigües brutes a les xarxes de clavegueram de les grans ciutats. Mentrestant es continuen impermeabilitzant els sòls, abocant asfalt i formigó al damunt de sòls vius i fèrtils i també a les lleres dels rius, soterrant tota mena d’infraestructures (aparcaments, vies de tren, vies urbanes, etc).
Ens volen convèncer que tenim escassetat d’aigua. I per això ens empenyen a gastar cada vegada més bens, entre ells l’aigua, avui considerada una mercaderia, un recurs, quan durant milions d’anys d’història de la humanitat ha sigut considerada un be comú, sagrat.
Be comú versus recurs-mercaderia
Al llarg de molts mil·lenis la humanitat havia anat aprenent a viure sense cap mena de "recurs", sense cap necessitat de "desenvolupament". La humanitat tenia a la seva disposició aliments, aigua, escalfor, coneixements, materials,.... per a satisfer les seves necessitats. Mai la humanitat havia tingut "recursos" fins que es va inventar aquest terme en temps moderns.
A començaments de la revolució industrial era usual definir un "recurs" com "tot allò que la Terra rep de la nostra ma i que ella, més o menys, retorna amb escreix". Era aleshores una paraula emprada per a descriure els regals-presents bescanviats entre la humanitat i la Terra, és a dir, els bens comuns. L'industrialisme va canviar tot això, arribant-se a associar la paraula "recurs" amb la riquesa de les nacions.
Ja l'any 1870 es podia llegir en els diccionaris: "parlant de recursos naturals d'un país ens referim als minerals continguts a les mines, a les roques de les pedreres, a la fusta dels boscos, a l’aigua dels rius, ....". Potser aquesta va ser la primera vegada que es feia servir la paraula "recurs" en el sentit amb el qual s'ha universalitzat al llarg del surgiment de la civilització industrialista.
Avui la major part dels diccionaris defineixen "recurs" com: "la riquesa col·lectiva d'un país o els seus mitjans per a produir riquesa" o "qualsevol cosa que es pot transformar en diner". Transformar el món natural i convertir-lo en diner ha esdevingut l’obsessió de l'industrialisme. Això mateix ha ocorregut amb l’aigua.
La transformació dels regals-presents mutus entre la humanitat i la Terra -els bens comuns- en mercaderies sense vida, rebatejats com "recursos" és molt més que un simple canvi de llenguatge. Els bens comuns de la Terra arriben a devenir recursos com una part d'un procés de privació dels Drets de la Natura, ja que considerant la Natura com posseïdora d'uns drets que limitin o restringeixin les formes com la gent usa aquests bens, s'impedia de fet la seva explotació, en el sentit industrialista del terme.
Això era així, ja que tot tipus de regal-present implica reciprocitat entre qui dona i qui rep, també implica respecte mutu i obligacions compartides. Tota forma de regal-present implica un donant al qual el destinatari ha de reconèixer i ha d’agrair. Aquestes qüestions de consciència i de cortesia desapareixen quan els bens comuns de la Terra es consideren "recursos". Els "recursos" solament existeixen com a riquesa potencial i poder.
D'aquesta forma la paraula "recurs" ha servit per despullar a la Terra dels seus Drets!. I així cada vegada més i més parts del món assumei-xen un nou estatus: són desmembrats i separats del seu context local i són rebatejats com "recursos".
I no solament això, sinó ¿què ocorre quan les accions, les coses, les persones,.... són definides com "recursos"?. Òbviament adquireixen importància perquè se'ls considera "útils per un propòsit més elevat". Aleshores ja no compten pel que són, sinó pel que poden arribar a ser. Així són despullades de la seva pròpia dignitat i poden ser utilitzats per a qualsevol ús futur. Un "recurs" és doncs quelcom que no té valor fins que no s'en ha fet alguna cosa, ja que qualsevol que sigui el seu valor intrínsec, aquest valor s’esvaeix sota el clam d'interessos superiors.
D'aquesta forma i al llarg de més d'un centenar d'anys, la paraula "recurs" ha estat emprada per observar/contemplar el món com un "input útil per a la producció industrial". Així..., es mirava el Bosc i es
veia fusta, es miraven les Roques i es veien minerals, es mirava el Paisatge i es veien urbanitzacions, es miraven els Rius i es veien embassaments i transvasaments, es mirava la Gent i es veien "recursos humans",....
Anomenar quelcom com "recurs" significa posar-lo sota l'autoritat de la producció industrial. Així figura en els llibres de la comptabili-tat nacional/estatal, on es mesurarà i on es valorarà. El que constitueix un "recurs" és la capacitat d'augmentar el Producte Nacional Brut-PNB. Dir "recurs" a una cosa és fer-lo disponible de ser explotat per l’interès nacional/estatal (via producció industrial).
Per una altra part, mai hi havien hagut societats "desenvolupades" fins que Harry Truman va inventar la paraula (10 gener 1949). Fent això definia com "subdesenvolupada" a la immensa població de la Terra i, per tant, creava la "necessitat de desenvolupar-se" a imatge i semblança d'aquella societat que s'autobatejava com "desenvolupada". El "desenvolupament" promet l'alliberament del regne de la necessitat, mitjançant la transformació de "lo comú" (és a dir, els bens comuns) ens "recursos", en "mercaderies" que s'utilitzen per a satisfer les sempre creixents "necessitats" que tenen les societats que caminen per la via del "desenvolupament".
Des que Truman va definir el "desenvolupament", les teories per a fer- lo possible s'han anat succeint una darrera l'altra. Totes elles tenen en comú: a) una fe absoluta en que la tecnologia ens alliberarà de totes les coercions que limitaven les civilitzacions del passat i b) la certesa bàsica que la societat moderna ha d'"avançar", ha de "pro-gressar",... Però davant la destrucció de la capa d'ozó, de l'escalfament global de
l'atmosfera, de les pluges àcides, de la desertificació, de la desforestació, de la contaminació dels oceans, de l'escassesa d'aigua potable, de l'acumulació de residus tòxics i radioactius,.... és fa intolerable pensar que el creixement tecno-industrialista sigui realment un progrés.
Davant l'evidència d'aquestes greus amenaces i perills que ens toca afrontar, la crida a una acció urgent i responsable, que sempre s'havia anat retardant, ja no podia retardar-se més.
L'abundor d’aigua es converteix en escassesa.
La recent història de la humanitat es podria resumir en com l'abundor ha anat desapareixent i com l'escassesa s'ha anat generalitzat.
Fins fa poc temps es podia dir que el gran cicle de l'evaporació, condensació i precipitació reomplia les nostres fonts d'aigua, però la sobre-explotació dels aqüífers per a regar (pouar aigua d’un aquifer a un ritme superior al de la seva recàrrega, fa baixar el nivell freàtic) i la pol·lució de la indústria, l’agricultura, la ramaderia i les ciutats (els abocaments de tota mena a les aigües superficials i subterrànies, les acaba enverinant) han convertit l'aigua en un be escàs.
Fer desaparèixer els boscos de les capçaleres dels rius impedeix que facin una de les seves funcions ecològiques: retenir l’aigua de la pluja i deixar-la anar poc a poc. Impermeabilitzar les zones de recàrrega dels aquifers i les lleres dels rius impedeix que l’aigua s’infiltri cap el subsòl, minvant la capacitat dels aquifers. Fer embassaments i dificultar el lliure fluir de les aigües dels rius altera profundament els equilibris naturals. Fer transvasament d’unes conques a unes altres altera els seus equilibris ecològics. Tot plegat es va traduint en una minva de la capacitat dels ecosistemes per proveir-nos d’aigua.
El mal ús dels subministres d'aigua, priva a tots els éssers vius (i no només als humans) d'un be bàsic per a la seva sobrevivència, pol.luciona les reserves vitals d'aigua que hi ha a la Terra per molts anys a venir i fa que els nous subministraments siguin cada vegada més cars.
L'abundor ha anat esdevenint escassesa a mesura que la producció industrial i agrícola s'ha anat intensificant i generalitzant a tot el globus.
La critica dels sistemes industrials de proveïment i sanejament d’aigua. Les alternatives.
Només a partir d’una crítica als actuals sistemes de subministrament d’aigua i de sanejament de les aigües brutes serà possible la recerca oberta d’alternatives als mètodes considerats convencionals.
L’industrialisme s’ha basat en fer qualsevol cosa a qualsevol lloc. Així s’han creat necessitats creixents d’aigua en indrets on les capacitats de subministrament són limitades. Això agreujat pel fet de permetre abocaments de tota mena de productes a les aigües, aquestes han esdevingut inservibles. I quan les limitacions s’han posat de manifest, aleshores es decideix anar a buscar aigua més lluny. I així comença una espiral sense fi. Quan per qualsevulga raó manca aigua en algun lloc, es va a buscar a on n’hi ha i es fan grans obres hidràuliques per porta-la on n’hi ha fretura. I com que la ‘religió’ oficial diu que sempre s’ha de ‘créixer’, sempre falta aigua i sempre se’n ha de portar de més enllà.
En comptes d’aprendre a viure amb les limitacions naturals del lloc on es viu, es fa tot el contrari: es practica un estil de vida per sobre dels llindars de la natura i així es va posant en perill els bens comuns i els serveis que els sistemes naturals ens proveeixen, agreujant les crisis ecològiques.
És ben conegut que el sanejament convencional va ser fruit de la ideologia higienista decimonònica, que es va institucionalitzar a través del binomi WC-xarxes de clavegueram. A mitjans del segle XIX a Europa, l’higienisme va afirmar la obsolescencia de qualsevulla solució que no fos la denominada “solució anglesa” (WC+clavegueres).
L’escriptor Victor Hugo va participar en violentes controvèrsies oposant la “solució francesa”, que retornava a la Terra lo que de ella era, en front a la “solució anglesa” que optava por no fer-ho.
La “desaparició” dels excrements i residus a través de l’aigua ha sigut durant molts anys el dogma inquestionat dels enginyers sanitaris i dels alcaldes que demanaven els seus serveis. Això es va traduir en que qualsevulla innovació de baix consum d’aigua o les mateixes solucions seques es declaressin “obsoletes” abans i tot d’haver sigut experimentades i/o aplicades.
Així es va assolir la desvalorització de tots els mètodes tradicionals que al llarg de la història de la humanitat s’havien anat utilitzant per retornar a la Terra el que d’ella era: els ‘marais’ parisencs (que varen perdurar fins a començament de segle XX), les ‘chinampas’ mexicanes, la pràctica de transformar excrements en adob (cosa que va perdurar fins l’any 1911 a Baltimore, on es comercialitzava amb el nom de ‘Poudrette’)
Ja l’any 1887 el reciclatge era la utopia del sanejament industrial. Serioses enciclopèdies anunciaven que, per l’any 1900, la tecnologia hauria descobert diverses formes de reciclar les deixalles, o sia, reintegrar-les als circuits de producció i als cicles de la natura.
Però cap a l’any 1910, la generalització del WC va contribuir a fondre en una sola substància indiferenciada –les aigües negres- els remanents líquids, potencialment reciclables, dels més variats processos industrials i els excrements humans arrastrats per l’aigua de les cisternes dels WC.
Avui, després de la dictadura del malbaratament, iniciada pels anys 40, i que va popularitzar la idea que era més barat llençar que no pas reciclar, comencem a despertar i ens adonem que els excrements humans són una sorprenentment rica font de fertilitzant, doncs els mateixos nutrients que van del camp a la ciutat en forma d’aliments, retenen bona part de la seva vàlua una vegada han passat pel tub digestiu dels humans.
Així doncs, resulta ben poc adequat que els nutrients (nitrogen, fòsfor i potassi que els pagesos han de comprar a la indústria química) siguin tractats com deixalles. En qualificar-los com desperdicis s’arriba a la conclusió que han de ser ‘eliminats’, per lo qual la ciutadania ha de pagar per a la seva ‘eliminació’ (ja sigui a través de col·lectors, plantes depuradores, incineració o abocament dels fangs resultants de la depuració), quan per sentit comú hauríem de començar a revaloritzar-los.
També comencem a donar-nos compte que els abocaments industrials són una sorprenentment rica font de matèries primeres, però sense la prohibició d’abocar residus industrials a l’aigua (o sia, sense el reciclatge total dels afluents) serà molt dificil, sinó impossible, la regeneració de la matriu sòl-aigua.
Els indrets preindustrials habitats tenien en comú unes característiques que els diferenciaven ben clarament dels moderns assentaments humans. La principal d’elles es refereix a la capacitat d’absorció dels sòls. A tots els indrets habitats abans de la industrialització, les aigües eren retornades a la Terra molt a la vora dels habitatges. En aquesta capacitat d’absorció radica l’essencial de lo que s’anomena matriu sòl-aigua.
En cobrir el sòl amb asfalt i ciment, en enviar les aigües usades lluny dels llocs on s’han utilitzat, els moderns assentaments urbans destrueixen les matrius sòl-aigua històriques. Regenerar la matriu sòl-aigua de les ciutats significa primer de tot permetre que els sòls recuperin la seva capacitat d’absorció, significa redescubrir o inventar formes locals de retornar a la Terra les aigües i la matèria orgànica.
Abans que tot, però, és absolutament imprescindible reconèixer el dret de la persona humana a viure en un ambient de pol·lució nul·la. O sia que ningú es pot atribuir el dret d’abocar residus a l’aigua (ni a l’aire), un be comú patrimoni de tota la humanitat. Avui no existeix cap argument que impedeixi que una societat altament industrialitzada faci seu el principi d’abocament nul, si realment té voluntat per fer-ho possible. Per descomptat que això no ocorrerà en un tancar i obrir els ulls, el que reforça la necessitat d’adopció immediata del principi d’abocament nul. Una volta adoptat l’esmentat principi, s’hauria d’iniciar un procés per a la seva gradual aplicació. Per descomptat que hi ha una gran diferència entre adoptar un bon principi de forma gradual i negar d’entrada l’esmentat principi. La direcció que emprendrà la societat, en un cas o en l’altra, serà ben diferent.
Després s’hauria de posar fora la llei qualsevol abocament industrial a les aigües superficials i subterrànies. Paral·lelament s’haurien de començar a dissenyar els futurs sistemes de tractament de les aigües residuals, amb separació de les aigües domèstiques de les industrials, retornant les primeres a la Terra i reciclant les segones. A més a més, quan es dissenyen pobles, barris i cases s’haurien de tenir en compte l’aprofitament de l’aigua de pluja que cau sobre ells, sobretot a les teulades dels centres urbans, especialment a les ciutats mediterrànies.
Finament, s’hauria de fomentar amb la màxima prioritat la introducció de dispositius que facin ús de l’aigua d’una forma altament eficient (tant en el sector domèstic, com en els sectors industrials i agrícola), endemés de sistemes que possibilitin la reutilització de les aigües que, sense poder ser considerades potables, podrien tenir diverses utilitzacions.
Avui, no hi ha cap mena de dubte que la forma més eficient per augmentar les disponibilitats d’aigua a les zones urbanes és invertint en la conservació de la mateixa. La transició cap a unes economies eficients respecte de l’ús de l’aigua no serà fàcil, però ja ha començat i ha de continuar essent impulsada. Les tecnologies innovadores i els mètodes que avui tenim a l’abast, inclòs amb moderades inversions en conservació i ús eficient de l’aigua, farien innecessaris molts projectes extraordinàriament cars i ecològicament perjudicials que al llarg de les darreres dècades han dominat i continuen dominant les polítiques hidràuliques de molts països.
Copyright © 2001, Els Verds-Alternativa Verda
|
