|
Si hi ha un patriota que ha fet de la seva vida una dedicació plena a un cristianisme responsable, a l'ecologia i al país, aquest és el teòleg mossèn Josep Dalmau i Olivé (Sant Llorenç Savall,1926). A ell, junt amb personalitats com Lluís Maria Xirinacs, Jaume Rodri i Jordi Llimona, entre altres companys de ruta i del moviment Pax Christi, el trobem en totes les accions de no-violència en defensa de les llibertats nacionals i en nombroses reivindicacions ecologistes. Durant el franquisme i la Transició veurem el mossèn, deixeble de l'estratègia i pensament dels Gandhi, Luther King, Hélder Câmara i Teilhard de Chardin, en la majoria de fets que han marcat la història de la resistència catalanista: la Caputxinada, la creació de l'Assemblea de Catalunya, el suport a les vagues de fam i la candidatura al Nobel de la Pau de Xirinacs, la primera convenció nacional per la independència...
Els nous líders sobiranistes, els més mediàtics, solen referir-se al Procés com si amb ells comencés la revolució social i política i no tenen per costum esmentar que el moment històric que vivim és també fruit de la tasca d'aquelles i aquells patriotes actius durant els anys en què declarar-se independentista era jugar-se la pell. Dalmau, pel seu frenètic activisme i vitalitat, havia passat a ser un dels onze capellans integrats en la llista dels catalans més vigilats per la policia franquista.
I no vull deixar d'esmentar la seva militància ecologista. Rector de Gallifa des del 1956, va convertir, amb l'ajut dels molts adeptes a la seva causa, l'ermita i el castell mil·lenari d'aquest petit poble del Vallès Occidental en el primer santuari del món dedicat a l'ecologia, a través d'una talla de la Mare de Déu del segle XI trobada en una masia de la meva terra garrotxina. L'entronització d'aquesta imatge es celebrà el juny del 1987, i des d'aquell any fins ara s'hi fan els populars aplecs el primer diumenge de cada juny, commemorant el Dia Mundial del Medi Ambient.
Les segones memòries de mossèn Dalmau, subtitulades Una lluita per sobreviure amb dignitat (Icària, 2014), haurien de ser de lectura indefugible, especialment per als actuals dirigents sobiranistes. “En aquells anys no es podia ser lliure a casa nostra, ni des del punt de vista sociopolític ni religiós. Vist des d'avui potser alguns dels episodis que hi exposaré poden semblar que són propis d'un sainet o una pel·lícula còmica italiana, però aleshores no ho eren en absolut”, en diu el mossèn en uns mots preliminars al llibre.
Si un dia tenim estat propi i la constitució d'aquest el defineix com a “lliure, sobirà, democràtic, social i ecològic”, es deurà també a patriotes com mossèn Dalmau que van entendre que la defensa de la nostra cultura i la nostra llengua va estretament lligada a la defensa del territori, els paisatges i els recursos naturals.
|
