|
Es reprodueix ací, un escrit que ens han fet arribar. Pel seu interès el reproduïm íntegrament (solament l’hem traduït al català)
Els/les 300 de les Termopiles Barcelonines
Héctor Gravina
Un més de l’acampada de Plaça Catalunya
28/5/2011
Llegeixo i escolto amb astorament els titulars de medis impresos i audiovisuals, inclòs el diari El Público, que descriuen el que va passar el divendres 27/5 a la Plaça Catalunya. Els titulars coincideixen en afirmar, de distintes formes, quelcom així: “Los Acampados/Indignados vuelven, retoman, reocupan, la plaza”.
És totalment fals. Només es pot tornar si abans te n’has anat, només es pot tornar a prendre el que ha deixat de ser teu, només es pot tornar a ocupar el que abans s’ha buidat. I res d’això va ocórrer durant les llargues 7 hores que va durar el setge de les persones, d’ambos sexes, que havien pernoctat a la plaça.
Segon el Conseller d’Interior, Felip Puig, mediocre reencarnació de Jerjes, solament eren 300 persones les que varen resistir el setge i assetjament armat de 450 antidisturbis dels Mossos i Guàrdia Urbana. Es pretenia únicament netejar i re-instaurar la seguretat de la plaça, tot i que en comptes d’escombres i recollidors es van fer servir a dojo porres i bales de goma, contra la creixent afluència de tespis i tebans. Sense altres armes que les idees, vàrem acudir massivament a mantenir i salvar l’ágora: la plaça publica com espai de debat i presa de decisions democràtiques. Al final els que assetjaven varen tenir que reconèixer que estaven essent rodejats por la creixent marea humana. I solament els va quedar una fugida desordenada i violenta.
Jo, que des de las 8,30 vaig ser part d’aquest@s tespi@s i teban@s, vull retre un petit homenatge a les 300 persones de las Termopiles Barcelonines. Penso que en algun moment a tot@s y cadascun@ de vosaltr@s os haurà inundat un sentiment de ràbia, impotència i angoixa al veure com ens despullaven del que tant ens havia costat construir, des del no res, en els 12 meravellosos i inoblidables dies que portàvem en l’acampadabcn.
M’imagino a mi mateix, encara adormit, despertant al malson real d’estar rodejat d’un enorme exèrcit robocòpic. Per que res sintetitza millor el llarg procés de submissió de la humanitat de l’espècie humana, iniciat fa milers d’anys amb la instauració del patriarcat, que la imatge d’un antidisturbi. Tot i que habitada por un ésser humà, no podem ni tan sols intuir cap tret d’humanitat en aquesta imatge. Ulls amagats al darrera de viseres reflectants, boques i actituds immutables, proteccions corporals que impedeixen qualsevol forma d’identificació. Imatge i mirall de l’apogeu d’inhumanitat. Perfecte cristal·lització d’un sistema que sotmet i humilia a la immensa majoria dels 7.000 milions de persones que vivim en un planeta esgotat por la voracitat d’una ínfima minoria, cada vegada més petita, però amb més i més poder i ostentació.
Intueixo que després del horrible despertar i sensació inicial de desprotecció, a mesura que es podia veure, entre els resquícies del mur blau/negre que os assetjava, a mesura que s’anava escoltant el clamor de les persones que os donàvem suport darrera el mur, la vostra resistència s’anava reforçant. Però també que des de el mateix començament la vostra convicció en el poder de la resistència pacífica os sostenia individual i col·lectivament. L’enorme poder de la Pau.
Els taoistes, tan amants de les paradoxes, afirmen: les dents són dures, però acaben caient; la llengua és tova per això resisteix. Per que front a la violència, l’actitud pacífica és tova, però molt més ferma. El poder del Ying.
Si en la batalla de les Termopiles gregues, els 300 espartans estaven comandats per Leonidas, l’altre dia a les Termopiles de Barcelona, tot@s i cadascun@ de vosaltr@s heu estat a la vegada un Leonidas i un simple soldat. Un exemple clar de resistència al poderós exèrcit persa/robocòpic. De forma humil i sense afany de protagonisme personal, confiad@s en el poder de lo individual fos en lo col·lectiu, heu plasmat a la perfecció l’esperit que recorre totes les acampades de l’Estat espanyol i la resta del món.
Par acabar, a punt de complir els 60 anys, quan la silueta de la Parca al final del camí comença a fer-se més nítida, és l’hora de repassar els meus 42 anys de lluita en diferents moviments socials. Però abans haig de dir-vos simplement: Gràcies, 300 de les Termopiles Barcelonines. Solament pel que vàreu fer, aquests llargs anys de lluita han valgut la pena. I m’heu convençut, encara més, per continuar lluitant fins la fi del meu caminar per aquest formós planeta.
|
